Sèrmo de Cantorbèri

âbè bènèdictin, arcevèco de Cantorbèri, sant et pués doctor de l’Égllése
(Redirigiê dês Sèrmo d’Aoûta)
Cél articllo est ècrit en arpetan supradialèctâl / ORB lârge. Lo blâson panarpetan


Pâge d’éde sus l’homonimia Por los articllos homonimos, vêde Sèrmo.

Sèrmo de Cantorbèri est un homo d’égllése nèssu en Vela (comtât de Savouè) vers 1033 et môrt a Canterbury (reyômo d’Anglletèrra) lo 21 d’avril 1109. Il est yon des més grants tèologiens crètiens du Moyen Âjo.

Viua d’artisto du XVIIémo siècllo
de Sèrmo de Cantorbèri.

Apelâ en latin Anselmus Cantuariensis, il est asse-ben cognu desot los noms de Sèrmo d’Aoûta / Sèrmo de Vela (sa vela d’origina) et Sèrmo du Bèc, viu qu’il est étâ mouéno pués âbè a l’abayie de Noutra-Dama du Bèc en Normandie (1060-1092). Vegnu arcevèco de Cantorbèri (Canterbury en angllès modèrno) en 1093, vôt cognetre na carriére èpiscopâla spècialament troblâye per difèrents conflits, en particuliér entre la papôtât et la reyotât angllèsa. Aprés doux ègzils retroverat sa siéta èpiscopâla yô que porrat fenir sa via. Ôtor du Monologion et du Proslogion, il est yon des fondators de la tèologia scolastica. Il est surtot cognu por cen que Kant at apelâ l’argument ontologico de l’ègzistence de Diô. D’aprés lo principo dirèctor de la Fides quaerens intellectum — la fê en quéta de l’entèlèct —, il at rechèrchiê dedens l’Égllése na conciliacion entre la fê en Diô et la rêson humèna.

Statua de Sant Sèrmo en Vela, rua Gzaviér de Mêtre. Tot a fond, los cllochiérs de la catèdrâla de Vela et pués la rouése du Rutôrs, a drêta entrevèyont lo grant sèminèro.

Sèrmo de Cantorbèri est étâ canonisâ per lo pape Alèxandro VI en 1494 et pués dècllarâ doctor de l’Égllése per lo pape Cllèment XI en 1720. Fétont cél sant lo 21 d’avril.

Notes et rèferences changiér

Notes changiér

Vocabulèro changiér

Rèferences changiér